dissabte, 21 de juny del 2008

AUTOAVALUACIÓ FINAL...

No em puc creure que ja s'hagi acabat. Tot ha anat tant ràpid... jha finalitzat el 1r curs a la universitat!! Gairebé sense adonar-me'n, en un obrir i tancar d'ulls. He après moltíssimes coses aquest any. Sense ser-ne del tot conscient he anat "xuclant" informació, experiències, opinions que han fet canviar la meva manera de percebre el món...

En aquesta assignatura en concret, he après un munt de coses. Coses que ni tant sols em podia imaginar que podria arribar a apreciar. Coses que m'han fet cometre errors però que, a la vegada, m'han servit per saber com rectificar i millorar després. Coses que m'han fet pensar, reflexionar, questionar-me tot el que m'envolta. Coses que, segurament, o almenys espero que així sigui, ja mai oblidaré.

Si he de recalcar algun aspecte en concret de tot plegat, destacaria la idea que és fonamental (de fet, imprescindible) educar els infants en comunicació audiovisual. Els nanos estan envoltats de suports audiovisuals i tecnologies en el seu dia a dia i, com és lògic, aquests els influeixen moltíssim, ja que conviuen amb ells (i cada vegada hi hauran de conviure en un grau més alt). Els entra molt fàcilment tot el que perceben i se'ls queda gravat al cap com una taca de lleixiu al jersei. Actualment, donat el paper que juguen les imatges en la comunicació dins aquesta societat, és imprescindible desenvoupar una "cultura de la imatge". En aquesta cultura, l'educador és una peça clau, ja que ha d'ensenyar als nanos a ser crítics i selectius amb tot allò que veuen i els envolta. Els ha d'ensenyar a descodificar aquest excés d'informació que els arriba i a qüestionar-se les coses, a no creure's tot allò que els diuen i veuen sinó a comprovar-ho tot per ells mateixos. Per aquesta raó, el mestre ha d'estar preparat i s'ha d'anar formant contínuament en aquest aspecte. S'ha de tenir en compte que els audiovisuals són un mitjà molt seductor i atractiu de cara als infants i que, l'utilització i la pròpia elaboració d'aquests com a recurs educatiu són una molt bona fórmula per a treballar tot tipus d'aspectes amb els infants (tant referents a les diverses assignatures, com pel que fa als valors, el treball en equip, la imaginació i la creativitat,...). Els mitjans audiovisuals són molt potents en l'àmbit educatiu; juguen, i jugaran en un futur, un paper molt fort.


A partir de totes les coses que hem anat fent al llarg d'aquest 2n semestre en aquesta assignatura, m'he adonat que tot plegat és molt més important del que sembla a primera vista. Per això, crec que s'hauria de plantejar incorporar al currículum el món audiovisual.

A més a més de tot el que he dit anteriorment, penso que treballar els audiovisuals amb els infants obre un ventall de possibilitats molt ampli. Es fomenta el treball en grup, la col·laboració i la cooperació entre tots. Fa que es millori la convivència i que els nanos vulguin compartir moltíssimes coses, que es motivin i vulguin expressar tot el que estan sentint o pensant amb els altres, que vulguin treure cap a fora totes les seves idees i inquietuds. És a dir, afavoreix el desenvolupament del llenguatge per una necessitat de comunicar a l'exterior tot el que els passa pel cap. Evidentment, el més important però, és que deixin volar la imaginació i puguin arribar a ser creatius, que puguin elaborar ells mateixos bons suports audiovisuals. Està molt bé que sàpiguen ser crítics i selectius, és un fet importantíssim, però la creació també és un aspecte igual o més important a treballar... Sense creació no hi ha originalitat, sense originalitat hi ha monotonia, la monotonia porta a l'avorriment, l'avorrimet fa aparèixer la desmotivació i, aquesta, en últim terme, fa que no hi hagi aprenentatge possible... i, lògicament, tot plegat té repercussions en un futur, en la manera en com es projecti el món en el qual vivim... S'ha de treballar la creativitat a fons, i aixó es pot aconseguir amb els audivisuals.

Tot això no ho dic per dir, sinó que ho he comprovat jo mateixa en primera persona. Amb el curt que hem fet, he vist que realment s'aprèn tot això, i molt més de fet! Ara sembla que entenc una mica més que abans com funciona el llenguatge audiovisual (la importància de l'elecció dels plans i els moviments de càmera, que no es trien perquè si; la importància de l'elecció de la música de cada escena, si és que n'hi ha; la importànica que tenen l'organització i la planificació de cada sessió, el posar-se d'acord amb tot el grup per treballar; etc.). Durant el procés de realització del curt, ens hem equivocat molts cops. Hem hagut de tornar a repetir escenes on ens havíem adonat que hi havia algun error en algun detall. Hem hagut de parlar, proposar, escoltar i negociar per a posar-nos d'acord. Hem hagut de debatre quins serien els millors moviments de càmera i plans per cada escena pensad. Hem tingut problemes de formats amb els vídeos... I, malgrat totes les complicacions que se'ns han presentat, hem sabut tirar endavant, tenint en compte el conjunt d'errors comesos en un passat perquè no es tornessin a repetir. Al cap i a la fi, les complicacions que et puguis trobar també formen part del procés d'aprenentatge...

En definitiva, penso que m'he enriquit molt com a persona a partir de tot el que he après dins i, sobretot, fora de l'aula. He fet un gir brutal en la meva manera de veure, pensar i fer les coses en comparació a fa uns anys enrere. Ara, em paro a qüestionar-me coses que mai se m'havien passat pel cap qüestionar. Obro els ulls i analitzo tot el que m'envolta (o ho intento...) per poder aprendre com més coses millor, i després mirar de transmetre-les als meus futurs alumnes, els infants (evidentment, a la vegada que aquests també m'ensenyen a mi. No oblidem que l'educació, i sobretot parlant en termes del món audiovisual, ha de fer-se a partir de la interacció real, la transversalitat, l'intercanvi i el compartir coneixements des d'una relació horitzontal. L'aprenentatge doncs, és i ha de ser mutu; mai només per part dels infants [els mestres no som posseidors d'una veritat absoluta!]).

Es pot dir que he après a construir tots els camins en l'avui, pel demà, per dir-ho d'alguna manera...

Per tot això i més, moltes gràcies a totes per aquestes estones compartides.
I també, per descomptat, a tu, Pitu.

QUE PASSEU UN BON ESTIU!!! ;)

EL CURT

Ahir vam veure el resultat final dels curts que van fer tots els grups. Tot i que hi havia algun error (cosa normal quan es comença, evidentment, però dels errors també se n'aprèn, insisteixo!), he de dir que em van agradar molt. Tots ells tenien un nivell força bo. Així que abans de res, m'agradaria felicitar tots i cadascun dels grups per la gran feina i el gran esforç dedicat a aquest treball. Continueu assaborint el llenguatge audiovisual la resta de les vostres vides (tant en l'àmbit professional com en el personal), perquè val molt la pena i se n'aprenen moltíssimes coses!

Bé, doncs ara em toca parlar del nostre curt, el que vam fer la Gemma Pujol, la Miriam Soteras, la Cristina Torres i jo. Per desgràcia, no el vam poder enllestir a temps... se'ns van presentar bastants poblemes tècnics (quan no era una cosa era una altra...), i això va fer impossible que el poguessim editar i presentar a temps. Tot i així, com ja vaig comentar en un post anterior, hem fet un blog sobre el procés de gravació del curt. En un principi estava pensat per complementar el curt, però hem acordat amb el Pitu que el faríem més complert i que partiríem d'aquest per a la nostra avaluació. En aquest blog doncs, hi podreu trobar com ha estat el nostre procés de gravació del primer dia fins l'últim (bé, fins tot just abans d'editar-lo...): què hem aprés, què ens ha semblat, quins problemes han sorgit, etc., i el que vam acordar amb el Pitu que faríem, un story board amb fotografies i imatges congelades de la gravació comentant l'argument de la història.

Només dir que, tot i que no podrem editar el curt per presentar-lo en l'avaluació, i tampoc el podrem compartir per tant amb les nostres companyes (cosa que ens ha fet molta ràbia, perquè ens feia ilusió!), hem acordat entre nosaltres que el faríem igualment... després que acabi el curs, l'editarem amb tranquil·litat, ja que tenim moltíssimes ganes de veure el fruit del nostre treball en equip, del nostre esforç!

En fi, espero que us agradi el blog, i que el disfruteu al màxim. El dia que enllestim definitivament el curt (més val tard que mai...) el compartirem a youtube perquè el pogueu veure.

Fins llavors, que vagin molt bé les vacances i que us ho passeu molt bé. Us ho mereixeu!! ;)

dissabte, 14 de juny del 2008

"PASO DE TODO"

Avui m'han enviat un e-mail amb aquest vídeo, un fragment d'un reportatge fet per Antena 3:




De seguida que l'he acabat de veure, m'han vingut mil coses per comentar. Dubtava de si penjar-lo al blog o no, però finalment m'he decidit a compartir-lo. Tot i que em podria explaiar bastant, prometo ser breu... o, si més no, ho intentaré!

Primer de tot, el que m'ha cridat l'atenció del que es veu al vídeo és que els joves tenen poca cultura general (de fet, eren preguntes fàcils de respondre... no gaire complicades!), però de la TV en saben un munt!!! Això demostra que són molt influènciables per aquest mitjà...

Després, pensant-ho millor, me n'he adonat de la manipulació que ha fet la cadena de TV. Ha agafat només una part d'estudiants, la que els anava bé per fer el reportatge, tan sols la que els ha interessat... no és una mostra significativa, sinó que només agafa una sola representació. La típica i tòpica potser, de fet...

I, per acabar, només dir que aquest tipus de reportatges l'únic que aconsegueixen és deixar en ridícul els alumnes i que llavors, quan se'ls pregunta alguna cosa a l'aula, aquests no es veuen amb cor de respondre el que creuen realment per por d'equivocar-se i que els altres es riguin d'ells... l'únic que fan aquest tipus de reportatges, és crear inseguretat als nanos.

dissabte, 7 de juny del 2008

LA IMATGE DE LA SORT


Un punt de vista i reflexió interessant de la vida... Però deixant de banda aquest fet, crec que la imatge està molt ben trobada (genialment trobada, de fet). Crec que és una de les millors escenes que he vist mai en una pel·lícula. Sempre m'ha captivat aquest moment, aquests pocs segons que expliquen que la vida és pura sort. Des que la pilota travessa per primer cop la pantalla fins que la imatge queda congelada i es fa el fos... i, a més a més, trobo que la música contribueix a aquesta captivació. Durant mig minut la pantalla t'abdueix i fa que t'enganxis des d'un principi a una pel·lícula que, a opinió personal, és una obra mestra. Us la recomano!!

diumenge, 1 de juny del 2008

"VEURE PER CREURE"

Avui he posat la TV mentre esperava que arribessin unes visites. Al canal 33 feien una repetició del programa "Quèquicom", del dia 28 de maig d'aquest any. Els capítols que han emès es deien "No t'ho creguis a la primera" i "veure per creue", i tractaven sobre les il·lusions òptiques que crea el nostre cervell, de com es pot enredar la mirada i manipular la realitat. Si voleu veure aquests dos capítols (no és gaire llarg i és curiós de veure... penso que val la pena!) feu clic aquí per veure el primer, i aquí per veure el segon. Disfruteu-los!

Foto: Equip del programa "quèquicom"

Ah! A més a més de veure aquest programa, podeu també descarregar-vos aquest arxiu: "L'educació audio-visual (Orientacions per al desplegament del currículum Educació Infantil i Primària)", on hi podeu trobar informació sobre el per què és important treballar els audiovisuals amb els nanos, o una selecció de continguts d'aquests per àrees. Són 56 pàgines, però sembla interessant...

Doncs au, aquest post és una mica "Self-service". Teniu dues opcions, i 3 combinacions possibles:

1. Escolliu o el vídeo o el text
2. Escolliu les dues coses
3. No escolliu res

Trieu el vostre menú a la carta... Bon Profit!!

dissabte, 31 de maig del 2008

LA CREATIVITAT EN LA PUBLICITAT

Setmanes i setmanes després de veure el vídeo de l'anunci de Playstation a classe, han arribat a les meves mans aquests 2 vídeos del youtube sobre la creativitat en publicitat, i he pensat que estaria bé compartir-ho. M'han agradat i crec que s'explica força bé el tema, sobretot la 2a part; és al·lucinant!

A veure si us agrada. Aquí us ho deixo!

"L'objectiu del creatiu publicitari és
aconseguir que un missatge cridi l'atenció
i sigui recordat"

1a PART



2a PART

divendres, 25 d’abril del 2008

ARRIBA LA PRÒPIA GESTIÓ DEL TEMPS

Sí. S'acaba el curs (com sempre amb doble vessant, el pol positiu i el pol negatiu...) i ens toca acabar tota la feina. En aquesta assignatura, ja no farem més classes teòriques. A partir d'ara, nosaltres serem qui gestionarem el nostre propi temps i, per tant, ens organitzarem com considerem oportú per acabar el curt i tenir-lo enllestit pel dia que toca.

Així doncs, hem començat a treballar en el guió tècnic que, espero, tindrem acabat la setmana que bé. Voleu saber de què anirà el nostre? Aquí en teniu una petita pinzellada!

"Un matí una dona, en aixecar-se del llit, se n’adona que està morta perquè veu el seu cadàver estirat al llit, just al seu costat (ella és l’ànima del cadàver!), però no se’n recorda de quina ha estat la causa de la seva mort. A partir d’aquí, es fa un flashback i es retrocedeix en el temps per reconstruir els fets i veure què ha passat durant el dia anterior (què li va passar el dia abans? Com ha mort? Són preguntes que es resoldran al llarg del curt)".

I fins aquí puc llegir! Si voleu anar fent un seguiment del procés de gravació, entreu al blog que hem creat per l'ocasió; hem pensat que estaria bé fer-ne un i penjar allà fotos i breus explicacions sobre com està anant cada sessió de rodatge!

diumenge, 20 d’abril del 2008

L'EFECTE MOSQUIT!

Divendres la classe em va agradar molt per una senzilla raó: l' "efecte mosquit".

"Els grans canvis no es fan de la nit al dia, d'un dia per l'altre, si no que triguen a produir-se - va dir en Pitu pensatiu, mirant les seves alumnes amb els ulls plorosos per l'emoció i tot aguantant-se les ulleres trencades amb la mà esquerra perquè no li caiguessin" (M'he inspirat... jejeje)

No va, parlant seriosament; estic totalment d'acord amb aquesta afirmació. És cert que les revolucions no es produeixen a l'instant, sinó que es triga en apreciar el canvi anhelat. Primer has de posar l'aigua a bullir i, fins que no està prou calenta per afegir-hi els ingredients, passen uns minuts...

No pots esperar que les coses canvïn així perquè sí, sinó que has d'anar burxant al teu voltant fins que , senzillament, passa. Això és l'efecte mosquit, anar-te guanyant la gent del teu voltant mica en mica per arribar a cridar amb força sumant cadascuna de les veus. Pimer en convences un, aquest t'ajudarà a convéncer-ne un altre, i així anirem fent fins que es produeixi el canvi que esperàvem (poden passar anys, fins i tot segles; però, per què no? aquest canvi es pot produir). No podem pretendre canviar les coses al nostre gust sempre que ho vulguem, a l'instant, perquè no tothom té la mateixa manera d'entendre i fer les coses. Per això, per canviar el futur (i ara sí, ja aprofundim en l'educació) hem d'anar a poc a poc. Hem d'anar fent petits gestos que ens ajudin a convéncer a qui tenim al costat que el que nosaltres proposem fer seria un gran canvi. Costós i difícil, però positiu. Hem de, per dir-ho d'alguna manera més col·loquial, vendre la moto. Segurament quan entrem a treballar en algun centre les coses no seran flors i violes, i potser tindran unes bases i unes maneres d'organitzar-se que no s'assemblaran a les nostres. Però hem d'anar xuclant mica en mica, com el mosquit, i anar avançant en el nostre objectiu de fer un ensenyament de més qualitat i molt millor del que tenim. Seran ells, els infants, el nostre futur. El futur d'una societat que, depèn de l'educació que hagi rebut, serà d'una manera o altre. L'educació que ells/es rebin condicionarà el rumb de la societat.

Hem de ser nosaltres els que intentem canviar el sistema. Però evidentment, no ho podem fer de qualsevol manera. No podem pretendre convertir-nos en "Che Guevaras" i fer la revolució d'un dia per l'altre. Ja se sap el que diuen... oi?

POC A POC I BONA LLETRA! Així és com s'aconsegueixen les coses...

UTILITZEM L'EFECTE MOSQUIT!!!

diumenge, 13 d’abril del 2008

PER MIRAR I OPINAR...

Remenant per casa vaig trobar una pel·lícula que ja havia vist fa uns anys: "The wall", de Pink Floyd. Em va venir de gust tornar-la a veure. Quan la vaig veure era bastant més petita i no vaig entendre pràcticament res. Aquest cop, volia provar sort... i tot i que segur que se'm van escapar moltes coses, vaig mirar d'interpretar-la bastant més acuradament...

Us deixo aquí uns fragments de la pel·lícula, amb el videoclip de la cançó "Another brick in the wall", del mateix grup.



dilluns, 7 d’abril del 2008

UN APUNT MUSICAL...

Ahir vaig tornar a escoltar aquesta cançó, després de molt de temps. Es diu "Ja faré cap", d'Els Pets. Feia anys que no m'havia parat a escoltar la lletra, atentament. Ahir, abans d'anar a dormir, vaig decidir reproduir-la al meu iPOD i em van venir al cap moltes coses que hem dit a l'assignatura, sobretot en algun fragment en concret. En poc més de 3 minuts, hi apareixen força conceptes sobre els quals hem anat debatent i reflexionat: infants que passen un munt d'hores davant la TV, tota la informació que pots arribar a tenir al teu abast sense moure't ni de casa, adults que van sempre enfeinats i pendents del rellotge tot el dia,...

En fi... aquí la teniu, amb lletra i tot!


Assegut davant la porta
d´un cafè on el temps s´hi atura,
veig la gent que sempre va atabalada.
Quin destí ens empeny a córrer?,
on va el tren sempre tan de pressa?,
vull guaitar i desxifrar cada paisatge.
Un exèrcit de corbates
amb el mòbil van enraonant,
gesticulen i s´enfaden,
sembla que faran tard a algun lloc.
El món va massa ràpid.
El món no s´espera ni un instant.
Fa temps ja que no vull seguir el seu pas.
No veig nens amb bicicleta,
els carrers desolats supliquen,
de segur se´ls ha cruspit una pantalla.
Qui els dirà quan plora un arbre?,
Com sabran quan somriu la lluna?,
Innocent!, potser això ja no té importància.
Sense moure´t ni de casa,
el planeta pot ser al nostre abast.
S´esmicolen les distàncies,
però oblidem amb qui hem d´anar a sopar.
El món va massa ràpid.
El món no t´espera ni un instant.
Fa temps ja que no vull seguir el seu pas.
Si en cada revolt
miréssim a qui deixem enrere,
ens trobaríem solsen un vagó d´alta velocitat.
El món va massa ràpid.
El món no m´espera ni un instant.
Se me´n fot, jo anar fent, ja faré cap.

dissabte, 5 d’abril del 2008

EXPODIDÀCTICA 2008

Bon dia i bona hora!

Ahir vam anar al saló d'Expodidàctica a visitar la fira, i també a fer ràdio en directe. Com és lògic i ja m'esperava, m'ho vaig passar d'allò més bé! Vaig arribar cap a les 14:20h, i fins les 20h no me'n vaig anar! Em vaig endur un munt d'informació interessant (molta relacionades amb les TIC i les TAC, grans protagonistes del saló) i algun material de regal, de passada. I bé, la ràdio... ja us ho podeu imaginar! Feia temps que no en feia, i tenia aquella sensació del principi, aquelles ganes boges de començar, aquella eufòria.

Gràcies Pitu per aquesta gran experiència!!

Només dir que, després de provar-ho nosaltres, crec realment que XTEC.Ràdio és un gran recurs educatiu. La veritat és que els infants poden aprendre moltíssimes coses fent ràdio. Qualsevol aspecte que treballin a l'aula, el poden transformar en un programa de ràdio (una història, un concurs, un informatiu,...). I a més a més de passar-s'ho bé i adquirir nous coneixements, també aprenen a treballar en grup i a col·laborar entre tots, a organitzar-se (el temps que volen que duri cada secció del programa si en fan més d'una, quan han de posar una música o ha de parlar algú en un moment concret, quina és la funció de cada un dels nens, etc.), a pactar i a arribar a acords (nanos amb diverses idees que han de negociar i arribar a un acord per tirar endavant el programa que estiguin fent triant la idea que els sembli més adeqüada, o agafant les dues i extraient-ne una de nova, etc.) i moltíssimes coses més!

dissabte, 29 de març del 2008

UNA AGRADABLE SOPRESA...

Un dia més arriba divendres i es tanca la setmana amb l'assignatura de comunicació audiovisual. Aquest cop no hem mirat vídeos i els hem analitzat, sinó que hem parlat de ràdio. De fer ràdio.

Per sorpresa nostra, el divendres que bé anirem a la fira d'Expodidàctica, al palau firal de Montjuic a Barcelona, precisament per gaudir en pròpia pell aquesta fascinant experiència. Que divertit; i quins records!

Jo he fet ràdio durant 3 anys... Tot va començar per una iniciativa de la ràdio local de la meva ciutat, que buscava col·laboradors per un programa per a gent jove a les tardes i van anar a buscar pels instituts. A mi, que m'agrada tastar de tot i no tinc mai un no per a viure noves experiències, em va convèncer la idea i em vaig afegir a la iniciativa. Així doncs, un dimecres de cada dues setmanes unes companyes meves i jo ens organitzàvem per fer una secció d'una hora aproximada (música i agenda de concerts, cinema, debats d'actualitat, queixes i suggeriments de millora per a la ciutat, espais humorístics,... una temàtica molt diversa per a cada programa). Recordo haver de pactar temàtiques i duracions de cada secció tot fent l'escaleta, la selecció del fil musical, la gravació dels primers programes i el començar a entrar en directe quan ja hi teníem rodatge,... Va ser, simplement, una experiència magnífica de viure i que, n'estic del tot segura, m'encantarà reviure.
Segur que aquesta oportunitat no deixa indiferent cap de vosaltres!


Foto: Enganxina del programa "Maga Music" de ràdio Rubí.

divendres, 21 de març del 2008

CADA DIA EM SORPÉN MÉS...

Cada dia em sorprén més aquesta assignatura... Avui m'he quedat de pasta de moniato i amb la boca ben oberta. És per aquest vídeo que ens ha posat el Pitu. Mireu-lo, i estigueu atents a tot detall...



Què? Com ho heu vist això? Segur que igual que jo el primer cop que l'ha posat (i potser també igual que el 2n, cal dir-ho...). En un principi, no veia la relació del teòric "anunci de playstation" amb tot el que mostrava el vídeo. No almenys, fins que el Pitu ens ho ha anat descobrint a base de preguntes obertes, com sempre, i ho hem anat deixifrant moooolt a poc a poc entre totes (i amb moltíssima ajuda d'ell, perquè sino...!!).

Resulta increïble, però és cert. Si ens hi fixem bé, la cara de la noia té unes faccions peculiars (trenes i flors incloses). Té la forma del comandament de la playstation! La cara, la part principal; les trenes, les dues manetes que surten de la part principal per agafar el comandament.
I tot el que diu? Representa que la consola t'enganxa tant, que tu mateix et crees el teu propi món. Per tu no existeix res més que el que tu et crees. Un exemple més de l'anàlisi de l'anunci? Al marge dret a dalt del vídeo es veuen uns números que van corrent (són l'indicatiu de quan es grava l'anunci, el temps real per dir-ho d'alguna manera); els números van saltant i no segueixen un ordre. És com si tallessin trossos del que van gravar, però el més curiós és que al final de l'anunci tots els números desapareixen i es converteixen en els símbols del comandament de la consola (el quadrat, el cercle, la creu i el triangle).

Increïble oi? Tot un exemple de creativitat per part dels publicistes. Extraordinari!

dimarts, 18 de març del 2008

LA IMPORTÀNCIA DE LA MÚSICA

Avui, entre moltes altres coses, hem estat parlant de la música en les pel·lícules. La música és un element imprescindible per les pel·lícules. De fet, la música és el que fa d'una pel·lícula, una GRAN pel·lícula (bé, o una mala pel·lícula si no saps triar la melodia adeqüada... o, fins i tot, un silenci en el moment precís). És la música la que dóna sentit a l'escena, i hi posa les emocions. La música et pot fer riure, et pot fer plorar, et pot fer posar nerviós, et pot fer treure tota la ràbia,... La música fa ressaltar les emocions d'un personatge o transmetre la sensació que t'aporta un paissatge, etc.
Sovint la gent treu importància a aquest factor i no se n'adona que és un element bàsic perquè una pel·lícula funcioni. Es dóna molta importància a com actuen els actors, a l'argument, etc. però mai ningú fixa la mirada cap a la música. Si comparem una escena d'una pel·lícula o sèrie de TV amb música i sense, notarem molt la diferència, i prendrem consciència del que significa de veritat. La melodia fa que ens fiquem dins la pantalla, dins de la història que s'està explicant, fa que ens capturi i que entenguem millor el que se'ns vol transmetre.

Per això, avui vull homenatjar les BSO (Bandes Sonores Originals), recomant-vos alguns dels autors que han fet història en aquest món i que a mi, personalment, són dels que més m'agraden.
Poso també una fotografia d'una de les pel·lícules on han evocat el seu talent... si cliqueu sobre dels noms, trobareu la llista complerta de les seves BSO.

Aquí els teniu, indagueu pel vostre compte i descobriu noves sensacions!

divendres, 7 de març del 2008

DIUEN QUE EL QUE VEUS MAI T'ENGANYA PRECISAMENT PERQUÈ HO ESTÀS VEIENT, PERÒ...


PERÒ S'HA DE SABER LLEGIR ENTRELÍNIES!!

Ningú diria pel que s'hi veu a primera vista, que uns simples dibuixos del Pluto podrien dir tantes coses.
Sincerament, m'he quedat de pedra sentint els comentaris que han anat sortint al llarg de la classe d'avui, a partir d'aquest vídeo. Una pel·lícula que, si t'hi fixes, encara que no ho sembli, et parla directament i de manera ben clara: conceptes religiosos, menyspreu a les dones, la mala consciència que surt del pensament i en canvi la bona consciència baixa del cel (que bé a dir que l'ésser humà és dolent de per si),... fins i tot el "tío Sam" reconvertit en Mickey Mouse hi apareix! (cal dir que aquests dibuixos són dels anys '40, és a dir que està contextualitzat). 
És increible com algú ha pogut clissar tot això... sola, em sembla que no ho hagués arribat a percebre. O sí, mai se sap...

Quanta agudesa a l'hora de dissenyar i construir aquest capítol! I és que... que amagades que estan aquestes coses, però com es veuen quan t'hi fixes bé! Només cal posar-hi els 5 (o de vegades 6...) sentits!

Cal dir però, que no he estat capaç de veure tot això perquè mai ningú m'havia ensenyat abans a deixifrar-ho, a entendre i a buscar tota la complexitat d'aquests aspectes. Per això avui he entés que he d'aprendre a fer-ho. He d'aprendre a saber trobar el significat de cada detall, els missatges "ocults" que ens amaga el món audiovisual. He de ser capaç de fer-ho per poder transmetre als nanos en un futur a ser capaços de fer el mateix, i ajudar-los a que puguin descodificar tot allò que els envolta. D'aquesta manera, els ensenyaré a no creure's sempre el que els diuen i el que veuen, sinó a que ells mateixos intentin veure les coses per si mateixos.

ELS FORMATS!

El primer dia de classe, el Pitu ens va parlar dels formats. Com? Ens va fer la presentació de l'assignatura, tot seguit les 2 hores de classe i, després, va fer veure que ell no era el professor, sinó un estudiant de 3r que ens havia gastat una broma. S'havia posat al capdavant de l'aula i nosaltres no ens havíem questionat el seu paper. Amb això ens va fer veure que els formats poden enganyar, i molt. Ens va fer veure que, de vegades, res és el que sembla (en Pitu va entrar, es va posar davant la classe, va parlar,... i nosaltres vam creure que era el professor per aquestes circumstàncies, pel format en què se'ns va presentar).

Seguint amb el tema del format, ens va fer veure aquest vídeo:



Tot i que ens va advertir que es tractava d'un programa que anomenat "camaleó" i era de ficció (i ens ho va dir més d'un cop...), en veure aquest fragment del vídeo nosaltres vam creure que es tractava d'un informatiu real (el vídeo que ens va posar, evidentment, no tenia a sota els rètols que t'anaven explicant que era un informatiu fictici). Quan el Pitu ens va preguntar què era el que havíem vist, no vam dubtar ni un segon a dir: "unes notícies". Llavors va ser quan, a través d'una sèrie de preguntes que ens va fer i comentaris sobre el que vam veure, ens va començar a fer dubtar i, finalment, vam arribar a la conclusió que allò que havíem pres per uns informatius, no deixava de ser el programa "camaleó", però en un format que ens va enganyar completament a totes.

Hem entés doncs, que el format és enganyós... segons com et presentin les coses, et poden arribar a confondre i et pots arribar a creure tot allò que sents i veus molt convençudament. D'aquesta manera, ens ha fet adonar que hi ha coses que no són el que semblen, i hem de saber "deixifrar el codi" que hi ha darrere per poder ensenyar després als infants, com a futures educadores, a fer el mateix i que puguin arribar a allà on volem (a ser crítics amb el que veuen, a destriar informacions i, sobretot, a analitzar tot allò que veuen i a saber-ho interpretar).

Aquesta assignatura promet, i molt! A veure què més ens espera la setmana que ve...
Segur que  ens sorprén!

dissabte, 1 de març del 2008

EL SHOW DE TRUMAN

Segueixo amb el tema d'un dels últims posts: la TV com a empresa. Fins on pot arribar la TV per aconseguir la seva preuada audiència? És cert que "el fi justifica els mitjans", tal com deia Maquiavel? Quins límits hauria de tenir? Fins a quin punt et pots creure tot el que estàs vivint?
Tot plegat són preguntes que et passen pel cap després de veure la pel·lícula de "El show de Truman".

Primer de tot, l'argument:

Truman Burbank és el protagonista, sense saber-ho, d'un show de televisió que s'emet les 24 hores del dia en directe. Tota la seva vida és mentida. Des de la seva família, fins els seus amics,... Tot és fruit d'un guió i una manipulació en un immens plató de TV que recreea una ciutat sencera. Durant 30 anys Truman no es planteja que viu presoner en un món fals i que és observat per milions de persones de tot el món, però comencen a passar coses que el faran dubtar de tot i intentarà descobrir la veritat del que l'envolta (qui és ell? què està passant?).

Una refelxió 
(només d'una part; la TV com a empresa. La pel·lícula dóna per molt... ):

Masses coses a pensar i a dir, i poc espai i temps per fer-ho... 
Si mireu la pel·lícula veureu que té molt a veure amb una de les últimes entrades (la TV com a una empresa més). Es tracta d'un programa creat per captar la màxima audiència possible (de fet, ho aconsegueix, ja que el show és seguit arreu del món per milions d'espectadors). Però, d'on surten els beneficis? Com que l'emisisó de la vida de Truman es retransmet en directe les 24 hores del dia sense pauses publicitàries, la TV busca alternatives per treure diners i profit de la situació (evidentment, si no fos així, aquest programa no s'hauria creat...). D'on extreuen els ingressos, doncs? Del marketing. Tot el que surt al show es pot comprar a través d'una línia telefònica o pot demanar-se per catàleg. La roba que porten els actors, les cases, els mobles,... TOT. A més a més, també es fa publicitat "encoberta" durant el show (per exemple, l'escena en què Meryl, esposa de Truman, quan estan discutin a la cuina, li pregunta a Truman sense que vingui al cas si li ve de gust una tassa de cacao, en treu un pot de l'armari i diu cap a la càmera que "és el millor cacao que ha provat mai", dient la marca d'aquest).
Així doncs, tot i que el programa no fa pauses publicitàries per enganxar el públic i captar la seva atenció cada hora, cada minut i cada segon, es busca la vida perfectament per treure'n el màxim rendiment i benefici (SEMPRE! Quan veuen que l'audiència baixa i que hi poden perdre diners, "canvien el guió" i hi fan entrar nous actors o incorporen petits canvis a la vida del protagonista: el retorn del pare per fer que Truman es quedi a l'illa, la intenció de trencar la parella Truman/Meryl i fer que apareixi un nou amor per ell,...).

Per acabar, un parell de frases de la pel·lícula que vull remarcar:



Crhistof (creador del programa): Quan li estan fent l'entrevista d'un "especial Show de Truman", cap al final de la pel·lícula, i li pregunten per què creu que en Truman no s'ha qüestionat mai la naturalesa del món en què vivia fins ara, que ja és adult, ell contesta el següent:
"Aceptamos la realidad del mundo tal i como nos la presentan, así de senzillo"
És a dir, que mai qüestionem el que ens mostren, el que tenim, al nostre voltant. Ens diuen "això és així" o "passa això perquè x", i nosaltres ens ho creiem. No intentem mai descobrir per nosaltres mateixos les coses. Mai pensem què passaria si allò que ens han dit sempre no fos veritat. Sempre hi ha algun Galileo Galilei que sí, evidentment, però no acostuma a ser una actitud habitual... la gran majoria de la població ens creiem tot el que se'ns presenta i se'ns diu sense qüestionar-nos res de res. 
És bo això? No estaria bé ensenyar i educar els nostres futurs alumnes perquè això no passés i poguessin tenir la capacitat de dir "jo aixó no m'ho crec, ho vull comprovar per mi mateix/a"?

Truman (protagonista): Al final de la pel·lícula, quan Truman descobreix les escales del final del paltó (allà on ell creia veure l'horitzó del mar) li diu al creador del programa, que li parla "des del cel" (des de la sala de control del plató, però s'escolta la veu i s'enfoca un pla del cel amb la llum del Sol, que surt com si fos un fet diví...):
"¡Nunca has tenido una cámara dentro de mi cabeza!"
I és cert. Les càmeres ho poden controlar tot. Cada racó del món, si ho volen. Podem controlar amb càmeres tot el que passa al nostre voltant, podem crear falses realitats, podem fer creure als altres coses que no són. Però mai, MAI, podem saber el que passa ni tenim control sobre el pensament d'algú altre. És un aventatge o un inconvenient? Depén Com sempre, hi ha doble cara de la moneda. Però, quin té més pes? Com hagués acabat la pel·lícula si Cristhof pogués haver entrat al pensament de Truman i seguir manipulant i construint un fals entorn per a ell, per a què el protagonista no sortís mai d'allà dins i la TV arribés a tenir beneficis durant, potser, encara 30 anys més? ...



PD: Per cert, a vosaltres el show de Truman també us recorda en certa manera "El mite de la caverna" de Plató?

LA FRANJA DE PROTECCIÓ INFANTIL A LA TV, HAURIA D'ALLARGAR-SE?

Aquest cap de setmana he estat jugant a "Expedient X" i m'he fixat en la programació que feien en "horari infantil" a totes les cadenes que puc enganxar, amb tot el que havíem reflexionat divendres en ment.

Resumeixo el que es va parlar:
Cada vegada més, els pares fan servir la TV com a cangur dels seus fills, pensant: "mentre el tinc allà davant assegut mirant la TV no emprenyerà i jo podré fer altres coses que he de fer". Com ja vaig comentar al primer post d'aquest blog, als nanos els entra molt fàcilment tot el que veuen per la TV, les imatges se'ls queden gravades al cap i el que senten també. Per tant, és molt fàcil que prenguin la TV com a model si la miren massa. En aquests casos és la TV la que educa als infants, sense que l'adult se la miri amb ell i l'ensenyi a triar continguts, a deixifrar què és el que veu, etc. Ja té un cert risc que els nanos mirin a la TV coses que no toquen amb companyia dels pares i sense que se'ls expliqui res; imaginem-nos sense ells al costat... És per això que es va crear, dins la programació de totes les cadenes, un espai de protecció d'horari infantil. Ara bé, aquesta franja s'adeqüa bé a l'estona que els infants miren més la TV? Es fan programes amb continguts no adeqüat per ells?
Totes elles són preguntes que se'ns van plantejar.

Ara, la conclusió "del meu cas":
Doncs bé, com ja he comentat abans, aquest cap de setmana m'hi he estat fixant (no cada minut de la meva vida, no he xupat tanta tele, però una estona cada horeta per fer zapping i veure amb què amb trobava, sí...). La veritat, és que la majoria de programes se salven si els mirem com un global (de totes maneres, encara n'hi ha que ni així!), però si anem desglossant i detallant aspectes concrets d'aquests programes podem veure que sempre hi ha alguns continguts que no són gaire adeqüats pels infants.

A més a més, he preguntat també a amics i familiars que tenen germans petits, cosins, etc. a casa que em diguéssin, sincerament, quanta estona veien la TV, si ho feien sols o acompanyats, fins a quines hores,...

Quan el Pitu va dir que la màxima hora d'audiència infantil de la TV s'acostava a les 24:00h, no me'n podia fer a la idea. Sabia que la miraven fins tard, però.....tant?! Doncs bé, ho confirmo. El "treball d'investigació" que he fet no ho desmenteix, sinó tot el contrari. Malauradament, confirma tot el que es va dir divendres: els nanos miren la TV moltíssimes hores al dia (n'hi ha que potser 4 o més!), la majoria ho fan sols, sense companyia de cap adult i, a més a més, se'n van a dormir tard (molt tard) mirant-la.

En definitiva, el teòric horari de protecció infantil queda curt davant d'aquesta situació. Els infants ja no miren la TV només al migdia/tarda quan surten de l'escola, sinó que també ho fan a la nit, i ben entrada la mitjanit.

Actualment, la franja d'horari protegit va des de les 6:00h am fins les 22:00h pm.
S'hauria d'allargar aquesta franja?

Us deixo el debat obert. Busqueu informació (jo aquí a baix us en facilito alguna, només cal clicar-hi a sobre) i formeu les vostres pròpies opinions sobre el tema!



divendres, 29 de febrer del 2008

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ, UNA EMPRESA MÉS...

Avui hem estat comentant què eren els mitjans de comunicació. No deixen de ser una empresa més.

En una empresa normal i corrent, aquesta fabrica un producte de cara el consumidor amb l'objectiu d'obtenir el màxim benefici. És a dir:

Empresa --> ven Producte --> a Client --> per Benefici

En una TV, o en els mitjans de comunicació en general, el que es ven no és el producte, sinó el share (per entendre'ns, l'audiència). Posant la TV com a exemple, es ven l'audiència a una empresa i, aquesta, paga una quantitat de diners per anunciar el seu producte mitjançant un anunci publicitari. Segons l'audiència que tingui una franja horària o una altre, surt més o menys car anunciar-se. D'aquí, la TV en treu els beneficis. Perquè quedi més clar, faré un altre esquema de l'estil del que he fet anteriorment amb l'empresa:

TV --> ven Audiència --> a Client (empresa) --> per Benefici

Si fem la compartiva, el mitjà de comunicació també ven un producte per obtenir un benefici (en aquest cas quotes de persones, no qualsevol altre producte material). Per tant, sí que és cert que tant la TV, com la ràdio o altres mitjants de comunicació no deixen de ser doncs, una empresa més en aquest món. Una empresa que, com totes, ha de vendre la moto a les persones per obtenir el màxim d'audiència, ja que és a partir d'aquí d'on obté els beneficis.
Sovint no som prou conscients que som moneda de canvi d'un negoci... seria bo parar-nos a reflexionar de tant en tant respecte aquests assumptes.




LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL EN L'EDUCACIÓ ÉS IMPORTANT PERQUÈ...

Perquè els infants passen moltes hores davant la TV i els entra molt fàcilment tot el que hi veuen. És una gran influència per ells (si la TV diu "x", és així i prou) i els hem d'ensenyar a ser selectius i crítics amb tot allò que veuen. Els hem d'ensenyar a tenir la capacitat de triar el que veuen i senten i poder decidir ells mateixos què creuen i què no.
De fet, no només la TV té aquest poder de seducció sinó, en general, tots els mitjans audiovisuals amb els quals convivim dia a dia.
És per aquesta raó, per poder transmetre aquesta mirada crítica als infants, que primer hem de ser els propis educadors que assumim la responsabilitat d'aprendre a llegir i escriure en aquest peculiar llenguatge.




Foto: 4 nens mirant la televisió embadalits, en una caravana (jo sóc entre ells, a veure si em trobeu!)