EL SHOW DE TRUMAN

Segueixo amb el tema d'un dels últims posts: la TV com a empresa. Fins on pot arribar la TV per aconseguir la seva preuada audiència? És cert que "el fi justifica els mitjans", tal com deia Maquiavel? Quins límits hauria de tenir? Fins a quin punt et pots creure tot el que estàs vivint?
Tot plegat són preguntes que et passen pel cap després de veure la pel·lícula de "El show de Truman".

Primer de tot, l'argument:

Truman Burbank és el protagonista, sense saber-ho, d'un show de televisió que s'emet les 24 hores del dia en directe. Tota la seva vida és mentida. Des de la seva família, fins els seus amics,... Tot és fruit d'un guió i una manipulació en un immens plató de TV que recreea una ciutat sencera. Durant 30 anys Truman no es planteja que viu presoner en un món fals i que és observat per milions de persones de tot el món, però comencen a passar coses que el faran dubtar de tot i intentarà descobrir la veritat del que l'envolta (qui és ell? què està passant?).

Una refelxió 
(només d'una part; la TV com a empresa. La pel·lícula dóna per molt... ):

Masses coses a pensar i a dir, i poc espai i temps per fer-ho... 
Si mireu la pel·lícula veureu que té molt a veure amb una de les últimes entrades (la TV com a una empresa més). Es tracta d'un programa creat per captar la màxima audiència possible (de fet, ho aconsegueix, ja que el show és seguit arreu del món per milions d'espectadors). Però, d'on surten els beneficis? Com que l'emisisó de la vida de Truman es retransmet en directe les 24 hores del dia sense pauses publicitàries, la TV busca alternatives per treure diners i profit de la situació (evidentment, si no fos així, aquest programa no s'hauria creat...). D'on extreuen els ingressos, doncs? Del marketing. Tot el que surt al show es pot comprar a través d'una línia telefònica o pot demanar-se per catàleg. La roba que porten els actors, les cases, els mobles,... TOT. A més a més, també es fa publicitat "encoberta" durant el show (per exemple, l'escena en què Meryl, esposa de Truman, quan estan discutin a la cuina, li pregunta a Truman sense que vingui al cas si li ve de gust una tassa de cacao, en treu un pot de l'armari i diu cap a la càmera que "és el millor cacao que ha provat mai", dient la marca d'aquest).
Així doncs, tot i que el programa no fa pauses publicitàries per enganxar el públic i captar la seva atenció cada hora, cada minut i cada segon, es busca la vida perfectament per treure'n el màxim rendiment i benefici (SEMPRE! Quan veuen que l'audiència baixa i que hi poden perdre diners, "canvien el guió" i hi fan entrar nous actors o incorporen petits canvis a la vida del protagonista: el retorn del pare per fer que Truman es quedi a l'illa, la intenció de trencar la parella Truman/Meryl i fer que apareixi un nou amor per ell,...).

Per acabar, un parell de frases de la pel·lícula que vull remarcar:


Crhistof (creador del programa): Quan li estan fent l'entrevista d'un "especial Show de Truman", cap al final de la pel·lícula, i li pregunten per què creu que en Truman no s'ha qüestionat mai la naturalesa del món en què vivia fins ara, que ja és adult, ell contesta el següent:
"Aceptamos la realidad del mundo tal i como nos la presentan, así de senzillo"
És a dir, que mai qüestionem el que ens mostren, el que tenim, al nostre voltant. Ens diuen "això és així" o "passa això perquè x", i nosaltres ens ho creiem. No intentem mai descobrir per nosaltres mateixos les coses. Mai pensem què passaria si allò que ens han dit sempre no fos veritat. Sempre hi ha algun Galileo Galilei que sí, evidentment, però no acostuma a ser una actitud habitual... la gran majoria de la població ens creiem tot el que se'ns presenta i se'ns diu sense qüestionar-nos res de res. 
És bo això? No estaria bé ensenyar i educar els nostres futurs alumnes perquè això no passés i poguessin tenir la capacitat de dir "jo aixó no m'ho crec, ho vull comprovar per mi mateix/a"?

Truman (protagonista): Al final de la pel·lícula, quan Truman descobreix les escales del final del paltó (allà on ell creia veure l'horitzó del mar) li diu al creador del programa, que li parla "des del cel" (des de la sala de control del plató, però s'escolta la veu i s'enfoca un pla del cel amb la llum del Sol, que surt com si fos un fet diví...):
"¡Nunca has tenido una cámara dentro de mi cabeza!"
I és cert. Les càmeres ho poden controlar tot. Cada racó del món, si ho volen. Podem controlar amb càmeres tot el que passa al nostre voltant, podem crear falses realitats, podem fer creure als altres coses que no són. Però mai, MAI, podem saber el que passa ni tenim control sobre el pensament d'algú altre. És un aventatge o un inconvenient? Depén Com sempre, hi ha doble cara de la moneda. Però, quin té més pes? Com hagués acabat la pel·lícula si Cristhof pogués haver entrat al pensament de Truman i seguir manipulant i construint un fals entorn per a ell, per a què el protagonista no sortís mai d'allà dins i la TV arribés a tenir beneficis durant, potser, encara 30 anys més? ...



PD: Per cert, a vosaltres el show de Truman també us recorda en certa manera "El mite de la caverna" de Plató?