dissabte, 29 de març del 2008

UNA AGRADABLE SOPRESA...

Un dia més arriba divendres i es tanca la setmana amb l'assignatura de comunicació audiovisual. Aquest cop no hem mirat vídeos i els hem analitzat, sinó que hem parlat de ràdio. De fer ràdio.

Per sorpresa nostra, el divendres que bé anirem a la fira d'Expodidàctica, al palau firal de Montjuic a Barcelona, precisament per gaudir en pròpia pell aquesta fascinant experiència. Que divertit; i quins records!

Jo he fet ràdio durant 3 anys... Tot va començar per una iniciativa de la ràdio local de la meva ciutat, que buscava col·laboradors per un programa per a gent jove a les tardes i van anar a buscar pels instituts. A mi, que m'agrada tastar de tot i no tinc mai un no per a viure noves experiències, em va convèncer la idea i em vaig afegir a la iniciativa. Així doncs, un dimecres de cada dues setmanes unes companyes meves i jo ens organitzàvem per fer una secció d'una hora aproximada (música i agenda de concerts, cinema, debats d'actualitat, queixes i suggeriments de millora per a la ciutat, espais humorístics,... una temàtica molt diversa per a cada programa). Recordo haver de pactar temàtiques i duracions de cada secció tot fent l'escaleta, la selecció del fil musical, la gravació dels primers programes i el començar a entrar en directe quan ja hi teníem rodatge,... Va ser, simplement, una experiència magnífica de viure i que, n'estic del tot segura, m'encantarà reviure.
Segur que aquesta oportunitat no deixa indiferent cap de vosaltres!


Foto: Enganxina del programa "Maga Music" de ràdio Rubí.

divendres, 21 de març del 2008

CADA DIA EM SORPÉN MÉS...

Cada dia em sorprén més aquesta assignatura... Avui m'he quedat de pasta de moniato i amb la boca ben oberta. És per aquest vídeo que ens ha posat el Pitu. Mireu-lo, i estigueu atents a tot detall...



Què? Com ho heu vist això? Segur que igual que jo el primer cop que l'ha posat (i potser també igual que el 2n, cal dir-ho...). En un principi, no veia la relació del teòric "anunci de playstation" amb tot el que mostrava el vídeo. No almenys, fins que el Pitu ens ho ha anat descobrint a base de preguntes obertes, com sempre, i ho hem anat deixifrant moooolt a poc a poc entre totes (i amb moltíssima ajuda d'ell, perquè sino...!!).

Resulta increïble, però és cert. Si ens hi fixem bé, la cara de la noia té unes faccions peculiars (trenes i flors incloses). Té la forma del comandament de la playstation! La cara, la part principal; les trenes, les dues manetes que surten de la part principal per agafar el comandament.
I tot el que diu? Representa que la consola t'enganxa tant, que tu mateix et crees el teu propi món. Per tu no existeix res més que el que tu et crees. Un exemple més de l'anàlisi de l'anunci? Al marge dret a dalt del vídeo es veuen uns números que van corrent (són l'indicatiu de quan es grava l'anunci, el temps real per dir-ho d'alguna manera); els números van saltant i no segueixen un ordre. És com si tallessin trossos del que van gravar, però el més curiós és que al final de l'anunci tots els números desapareixen i es converteixen en els símbols del comandament de la consola (el quadrat, el cercle, la creu i el triangle).

Increïble oi? Tot un exemple de creativitat per part dels publicistes. Extraordinari!

dimarts, 18 de març del 2008

LA IMPORTÀNCIA DE LA MÚSICA

Avui, entre moltes altres coses, hem estat parlant de la música en les pel·lícules. La música és un element imprescindible per les pel·lícules. De fet, la música és el que fa d'una pel·lícula, una GRAN pel·lícula (bé, o una mala pel·lícula si no saps triar la melodia adeqüada... o, fins i tot, un silenci en el moment precís). És la música la que dóna sentit a l'escena, i hi posa les emocions. La música et pot fer riure, et pot fer plorar, et pot fer posar nerviós, et pot fer treure tota la ràbia,... La música fa ressaltar les emocions d'un personatge o transmetre la sensació que t'aporta un paissatge, etc.
Sovint la gent treu importància a aquest factor i no se n'adona que és un element bàsic perquè una pel·lícula funcioni. Es dóna molta importància a com actuen els actors, a l'argument, etc. però mai ningú fixa la mirada cap a la música. Si comparem una escena d'una pel·lícula o sèrie de TV amb música i sense, notarem molt la diferència, i prendrem consciència del que significa de veritat. La melodia fa que ens fiquem dins la pantalla, dins de la història que s'està explicant, fa que ens capturi i que entenguem millor el que se'ns vol transmetre.

Per això, avui vull homenatjar les BSO (Bandes Sonores Originals), recomant-vos alguns dels autors que han fet història en aquest món i que a mi, personalment, són dels que més m'agraden.
Poso també una fotografia d'una de les pel·lícules on han evocat el seu talent... si cliqueu sobre dels noms, trobareu la llista complerta de les seves BSO.

Aquí els teniu, indagueu pel vostre compte i descobriu noves sensacions!

divendres, 7 de març del 2008

DIUEN QUE EL QUE VEUS MAI T'ENGANYA PRECISAMENT PERQUÈ HO ESTÀS VEIENT, PERÒ...


PERÒ S'HA DE SABER LLEGIR ENTRELÍNIES!!

Ningú diria pel que s'hi veu a primera vista, que uns simples dibuixos del Pluto podrien dir tantes coses.
Sincerament, m'he quedat de pedra sentint els comentaris que han anat sortint al llarg de la classe d'avui, a partir d'aquest vídeo. Una pel·lícula que, si t'hi fixes, encara que no ho sembli, et parla directament i de manera ben clara: conceptes religiosos, menyspreu a les dones, la mala consciència que surt del pensament i en canvi la bona consciència baixa del cel (que bé a dir que l'ésser humà és dolent de per si),... fins i tot el "tío Sam" reconvertit en Mickey Mouse hi apareix! (cal dir que aquests dibuixos són dels anys '40, és a dir que està contextualitzat). 
És increible com algú ha pogut clissar tot això... sola, em sembla que no ho hagués arribat a percebre. O sí, mai se sap...

Quanta agudesa a l'hora de dissenyar i construir aquest capítol! I és que... que amagades que estan aquestes coses, però com es veuen quan t'hi fixes bé! Només cal posar-hi els 5 (o de vegades 6...) sentits!

Cal dir però, que no he estat capaç de veure tot això perquè mai ningú m'havia ensenyat abans a deixifrar-ho, a entendre i a buscar tota la complexitat d'aquests aspectes. Per això avui he entés que he d'aprendre a fer-ho. He d'aprendre a saber trobar el significat de cada detall, els missatges "ocults" que ens amaga el món audiovisual. He de ser capaç de fer-ho per poder transmetre als nanos en un futur a ser capaços de fer el mateix, i ajudar-los a que puguin descodificar tot allò que els envolta. D'aquesta manera, els ensenyaré a no creure's sempre el que els diuen i el que veuen, sinó a que ells mateixos intentin veure les coses per si mateixos.

ELS FORMATS!

El primer dia de classe, el Pitu ens va parlar dels formats. Com? Ens va fer la presentació de l'assignatura, tot seguit les 2 hores de classe i, després, va fer veure que ell no era el professor, sinó un estudiant de 3r que ens havia gastat una broma. S'havia posat al capdavant de l'aula i nosaltres no ens havíem questionat el seu paper. Amb això ens va fer veure que els formats poden enganyar, i molt. Ens va fer veure que, de vegades, res és el que sembla (en Pitu va entrar, es va posar davant la classe, va parlar,... i nosaltres vam creure que era el professor per aquestes circumstàncies, pel format en què se'ns va presentar).

Seguint amb el tema del format, ens va fer veure aquest vídeo:



Tot i que ens va advertir que es tractava d'un programa que anomenat "camaleó" i era de ficció (i ens ho va dir més d'un cop...), en veure aquest fragment del vídeo nosaltres vam creure que es tractava d'un informatiu real (el vídeo que ens va posar, evidentment, no tenia a sota els rètols que t'anaven explicant que era un informatiu fictici). Quan el Pitu ens va preguntar què era el que havíem vist, no vam dubtar ni un segon a dir: "unes notícies". Llavors va ser quan, a través d'una sèrie de preguntes que ens va fer i comentaris sobre el que vam veure, ens va començar a fer dubtar i, finalment, vam arribar a la conclusió que allò que havíem pres per uns informatius, no deixava de ser el programa "camaleó", però en un format que ens va enganyar completament a totes.

Hem entés doncs, que el format és enganyós... segons com et presentin les coses, et poden arribar a confondre i et pots arribar a creure tot allò que sents i veus molt convençudament. D'aquesta manera, ens ha fet adonar que hi ha coses que no són el que semblen, i hem de saber "deixifrar el codi" que hi ha darrere per poder ensenyar després als infants, com a futures educadores, a fer el mateix i que puguin arribar a allà on volem (a ser crítics amb el que veuen, a destriar informacions i, sobretot, a analitzar tot allò que veuen i a saber-ho interpretar).

Aquesta assignatura promet, i molt! A veure què més ens espera la setmana que ve...
Segur que  ens sorprén!

dissabte, 1 de març del 2008

EL SHOW DE TRUMAN

Segueixo amb el tema d'un dels últims posts: la TV com a empresa. Fins on pot arribar la TV per aconseguir la seva preuada audiència? És cert que "el fi justifica els mitjans", tal com deia Maquiavel? Quins límits hauria de tenir? Fins a quin punt et pots creure tot el que estàs vivint?
Tot plegat són preguntes que et passen pel cap després de veure la pel·lícula de "El show de Truman".

Primer de tot, l'argument:

Truman Burbank és el protagonista, sense saber-ho, d'un show de televisió que s'emet les 24 hores del dia en directe. Tota la seva vida és mentida. Des de la seva família, fins els seus amics,... Tot és fruit d'un guió i una manipulació en un immens plató de TV que recreea una ciutat sencera. Durant 30 anys Truman no es planteja que viu presoner en un món fals i que és observat per milions de persones de tot el món, però comencen a passar coses que el faran dubtar de tot i intentarà descobrir la veritat del que l'envolta (qui és ell? què està passant?).

Una refelxió 
(només d'una part; la TV com a empresa. La pel·lícula dóna per molt... ):

Masses coses a pensar i a dir, i poc espai i temps per fer-ho... 
Si mireu la pel·lícula veureu que té molt a veure amb una de les últimes entrades (la TV com a una empresa més). Es tracta d'un programa creat per captar la màxima audiència possible (de fet, ho aconsegueix, ja que el show és seguit arreu del món per milions d'espectadors). Però, d'on surten els beneficis? Com que l'emisisó de la vida de Truman es retransmet en directe les 24 hores del dia sense pauses publicitàries, la TV busca alternatives per treure diners i profit de la situació (evidentment, si no fos així, aquest programa no s'hauria creat...). D'on extreuen els ingressos, doncs? Del marketing. Tot el que surt al show es pot comprar a través d'una línia telefònica o pot demanar-se per catàleg. La roba que porten els actors, les cases, els mobles,... TOT. A més a més, també es fa publicitat "encoberta" durant el show (per exemple, l'escena en què Meryl, esposa de Truman, quan estan discutin a la cuina, li pregunta a Truman sense que vingui al cas si li ve de gust una tassa de cacao, en treu un pot de l'armari i diu cap a la càmera que "és el millor cacao que ha provat mai", dient la marca d'aquest).
Així doncs, tot i que el programa no fa pauses publicitàries per enganxar el públic i captar la seva atenció cada hora, cada minut i cada segon, es busca la vida perfectament per treure'n el màxim rendiment i benefici (SEMPRE! Quan veuen que l'audiència baixa i que hi poden perdre diners, "canvien el guió" i hi fan entrar nous actors o incorporen petits canvis a la vida del protagonista: el retorn del pare per fer que Truman es quedi a l'illa, la intenció de trencar la parella Truman/Meryl i fer que apareixi un nou amor per ell,...).

Per acabar, un parell de frases de la pel·lícula que vull remarcar:



Crhistof (creador del programa): Quan li estan fent l'entrevista d'un "especial Show de Truman", cap al final de la pel·lícula, i li pregunten per què creu que en Truman no s'ha qüestionat mai la naturalesa del món en què vivia fins ara, que ja és adult, ell contesta el següent:
"Aceptamos la realidad del mundo tal i como nos la presentan, así de senzillo"
És a dir, que mai qüestionem el que ens mostren, el que tenim, al nostre voltant. Ens diuen "això és així" o "passa això perquè x", i nosaltres ens ho creiem. No intentem mai descobrir per nosaltres mateixos les coses. Mai pensem què passaria si allò que ens han dit sempre no fos veritat. Sempre hi ha algun Galileo Galilei que sí, evidentment, però no acostuma a ser una actitud habitual... la gran majoria de la població ens creiem tot el que se'ns presenta i se'ns diu sense qüestionar-nos res de res. 
És bo això? No estaria bé ensenyar i educar els nostres futurs alumnes perquè això no passés i poguessin tenir la capacitat de dir "jo aixó no m'ho crec, ho vull comprovar per mi mateix/a"?

Truman (protagonista): Al final de la pel·lícula, quan Truman descobreix les escales del final del paltó (allà on ell creia veure l'horitzó del mar) li diu al creador del programa, que li parla "des del cel" (des de la sala de control del plató, però s'escolta la veu i s'enfoca un pla del cel amb la llum del Sol, que surt com si fos un fet diví...):
"¡Nunca has tenido una cámara dentro de mi cabeza!"
I és cert. Les càmeres ho poden controlar tot. Cada racó del món, si ho volen. Podem controlar amb càmeres tot el que passa al nostre voltant, podem crear falses realitats, podem fer creure als altres coses que no són. Però mai, MAI, podem saber el que passa ni tenim control sobre el pensament d'algú altre. És un aventatge o un inconvenient? Depén Com sempre, hi ha doble cara de la moneda. Però, quin té més pes? Com hagués acabat la pel·lícula si Cristhof pogués haver entrat al pensament de Truman i seguir manipulant i construint un fals entorn per a ell, per a què el protagonista no sortís mai d'allà dins i la TV arribés a tenir beneficis durant, potser, encara 30 anys més? ...



PD: Per cert, a vosaltres el show de Truman també us recorda en certa manera "El mite de la caverna" de Plató?

LA FRANJA DE PROTECCIÓ INFANTIL A LA TV, HAURIA D'ALLARGAR-SE?

Aquest cap de setmana he estat jugant a "Expedient X" i m'he fixat en la programació que feien en "horari infantil" a totes les cadenes que puc enganxar, amb tot el que havíem reflexionat divendres en ment.

Resumeixo el que es va parlar:
Cada vegada més, els pares fan servir la TV com a cangur dels seus fills, pensant: "mentre el tinc allà davant assegut mirant la TV no emprenyerà i jo podré fer altres coses que he de fer". Com ja vaig comentar al primer post d'aquest blog, als nanos els entra molt fàcilment tot el que veuen per la TV, les imatges se'ls queden gravades al cap i el que senten també. Per tant, és molt fàcil que prenguin la TV com a model si la miren massa. En aquests casos és la TV la que educa als infants, sense que l'adult se la miri amb ell i l'ensenyi a triar continguts, a deixifrar què és el que veu, etc. Ja té un cert risc que els nanos mirin a la TV coses que no toquen amb companyia dels pares i sense que se'ls expliqui res; imaginem-nos sense ells al costat... És per això que es va crear, dins la programació de totes les cadenes, un espai de protecció d'horari infantil. Ara bé, aquesta franja s'adeqüa bé a l'estona que els infants miren més la TV? Es fan programes amb continguts no adeqüat per ells?
Totes elles són preguntes que se'ns van plantejar.

Ara, la conclusió "del meu cas":
Doncs bé, com ja he comentat abans, aquest cap de setmana m'hi he estat fixant (no cada minut de la meva vida, no he xupat tanta tele, però una estona cada horeta per fer zapping i veure amb què amb trobava, sí...). La veritat, és que la majoria de programes se salven si els mirem com un global (de totes maneres, encara n'hi ha que ni així!), però si anem desglossant i detallant aspectes concrets d'aquests programes podem veure que sempre hi ha alguns continguts que no són gaire adeqüats pels infants.

A més a més, he preguntat també a amics i familiars que tenen germans petits, cosins, etc. a casa que em diguéssin, sincerament, quanta estona veien la TV, si ho feien sols o acompanyats, fins a quines hores,...

Quan el Pitu va dir que la màxima hora d'audiència infantil de la TV s'acostava a les 24:00h, no me'n podia fer a la idea. Sabia que la miraven fins tard, però.....tant?! Doncs bé, ho confirmo. El "treball d'investigació" que he fet no ho desmenteix, sinó tot el contrari. Malauradament, confirma tot el que es va dir divendres: els nanos miren la TV moltíssimes hores al dia (n'hi ha que potser 4 o més!), la majoria ho fan sols, sense companyia de cap adult i, a més a més, se'n van a dormir tard (molt tard) mirant-la.

En definitiva, el teòric horari de protecció infantil queda curt davant d'aquesta situació. Els infants ja no miren la TV només al migdia/tarda quan surten de l'escola, sinó que també ho fan a la nit, i ben entrada la mitjanit.

Actualment, la franja d'horari protegit va des de les 6:00h am fins les 22:00h pm.
S'hauria d'allargar aquesta franja?

Us deixo el debat obert. Busqueu informació (jo aquí a baix us en facilito alguna, només cal clicar-hi a sobre) i formeu les vostres pròpies opinions sobre el tema!